El Tutau és una de les figures més fascinants i complexes de la mitologia catalana, ja que representa el punt de trobada perfecte entre el folklore ancestral, la paleontologia i la memòria genètica de la humanitat. A les comarques muntanyenques de Catalunya, el terme "tuta" s'utilitza tradicionalment per designar les coves, els avencs i les cavitats naturals que foraden la pedra. D'aquesta paraula en deriva directament el nom del Tutau, l'ogre de les cavernes per excel·lència. En l'imaginari popular, especialment en indrets com Roca-bruna o Castellar de n'Hug, el Tutau ha estat utilitzat durant generacions per les mares i àvies com a figura d'espantamainades. Quan els nens no volien fer bondat, se'ls advertia que el Tutau sortiria de la foscor de la seva cova per endur-se'ls. Les descripcions orals ens presenten una criatura d'aspecte terrorífic i rudimentari: un ésser contrafet, d'una lletjor espantosa, d'actitud ximple però extremadament rabiüda, que es passeja armat amb un garrot immens fet a partir del fèmur d'algun animal prehistòric. Aquesta imatge de salvatgisme absolut encaixa a la perfecció amb la visió que el filòsof Thomas Hobbes tenia de l'home en estat de naturalesa, descrivint la seva vida com a solitària, pobra, miserable, bruta i breu. Així és precisament com els habitants de les muntanyes s'imaginaven l'existència d'aquest habitant de les ombres.
Però la llegenda del Tutau adquireix una dimensió històrica i científica apassionant quan ens traslladem al paisatge oníric i gairebé màgic de les Entunes, a la comarca del Pla de l'Estany. Aquest paratge, modelat per antics terratrèmols prehistòrics que van obrir esquerdes immenses a la terra, està format per un laberint de coves, passadissos de pedra i un bosc primigeni atapeït de roures centenaris i alzines portentoses. Va ser precisament en aquest entorn, l'any 1887, on un humil picapedrer va fer una troballa que canviaria la història: la cèlebre mandíbula de Banyoles. Durant més d'un segle, la comunitat científica va classificar aquesta resta òssia com a pertanyent a un home de Neandertal. L'aspecte robust, el front fugisser, els arcs ciliars pronunciats i l'absència de mentó feien pensar inevitablement en aquesta espècie extingida, els autèntics "fills de les coves". Curiosament, el terme
