El Tamarro és, sense cap mena de dubte, un dels éssers llegendaris més singulars i arrelats a les comarques pirinenques, amb una presència destacada al Pallars i a les obagues d'Andorra. Històricament, arrecerat a les anfractuositats d'aquest territori feréstec, el tamarro romania inassequible per als caçadors que s'obstinaven inútilment a atrapar-lo emprant paranys per a óssos i llops. Amb el pas del temps, aquesta cacera impossible va acabar esdevenint una facècia, una broma tradicional que ha passat de generació en generació.
La història típica consisteix a convèncer els forasters, estiuejants o joves crèduls de la necessitat d'anar a caçar-lo durant una nit fosca. Se'ls assigna la tasca de sostenir un sac obert al mig del bosc per atrapar la bèstia, mentre la resta del grup s'esfuma sigil·losament cap al poble, deixant la víctima sola i morta de fred fins que s'adona de l'engany. Aquesta tradició assoleix la seva màxima expressió al llogarret de Cellers, al Pallars Jussà, on durant la festa major de sant Joan Degollat se celebra la Festa del tamarro, una reminiscència atàvica on una munió de persones surt equipada amb sacs, xarxes i pals per capturar-lo.
Però, quina és la veritable naturalesa d'aquesta feristela? Alguns naturalistes han suggerit que el tamarro podria ser simplement una ratota de pèl roig amb una trompa que acaba en forma de ventosa, la qual viu a les rieres i s'esmuny pels forats dels molins. D'altres, cercant una explicació més imponent, han establert un vincle amb l'Allodaposuchus hulki, un cocodril gegant del Cretaci les restes del qual van ser descobertes a la propera població d'Orcau. S'especula si aquest robust saure aquàtic podria haver sobreviscut en gorges llòbregues fins a èpoques històriques, inspirant el mite ancestral.
Fins i tot l'art romànic podria amagar vestigis d'aquesta criatura. Si parem atenció a la biga travessera de l'absis de l'església de Santa Maria de Cardet, avui exposada al Museu Nacional d'Art de Catalunya, hi veiem feres inquietants com una
