El Peix Nicolau, també conegut en algunes variants com el Nen Nicolau, és una de les figures més entranyables, alhora que tràgiques, de la mitologia marítima i les rondalles de la costa catalana, amb una especial incidència en les narracions de la zona del Baix Penedès i les costes tarragonines. La seva història és un relat alliçonador sobre el poder de les paraules, les malediccions maternes i la transformació màgica. Segons explica la llegenda, el Nicolau era un nen humà, fill d'uns humils pescadors o d'una dona que vivia molt a prop de la platja.
A diferència dels altres nens de la seva edat, el Nicolau sentia una atracció obsessiva i gairebé malaltissa per l'aigua del mar. Es passava el dia sencer nedant, capbussant-se i jugant entre les onades, ignorant les seves obligacions i les constants crides de la seva mare perquè sortís de l'aigua i tornés a casa. Un dia, la mare, esgotada de tant cridar-lo i desesperada per la tossuderia del nen, va perdre la paciència i, en un rampell d'ira irreflexiva, li va llançar una maledicció: «Ja que t'agrada tant l'aigua, tant de bo et tornessis peix per sempre!».
Les paraules d'una mare, segons la tradició màgica, tenen un poder immens, i la maledicció es va complir a l'instant. Davant dels ulls horroritzats de la dona, les cames del Nicolau es van fusionar i cobrir d'escates, transformant-se en una forta cua de peix, mentre que de cintura cap amunt mantenia el seu aspecte de nen humà. Convertit en una mena de tritó o sirena masculina, el Peix Nicolau ja no va poder sortir mai més de l'aigua.
A partir d'aquell moment, va quedar condemnat a viure a les profunditats de l'oceà. Les llegendes dels pescadors
