La llegenda de la Maranyota està profundament arrelada a la màgia i el misteri que envolten la Conca de Barberà i, més concretament, la població de Solivella. Per entendre la magnitud d'aquesta figura, cal situar-se en el context geogràfic i espiritual d'aquest territori, marcat per la presència de la Ruta del Cister. La tradició explica que, antigament, els pastors baixaven de les muntanyes amb els seus ramats per buscar terres més temperades durant l'hivern. En un d'aquests indrets, l'acumulació de fems i restes d'animals morts generava, especialment després de les pluges intenses, unes misterioses emanacions fosforescents conegudes com a focs follets. Els pastors, astorats i creient que es tractava d'un fenomen completament sobrenatural o demoníac, van començar a clavar creus de fusta a terra per protegir-se d'aquells esperits. Aquesta pràctica va donar nom al paratge, que passà a anomenar-se Santes Creus, lloc on més endavant s'erigiria el famós monestir. Si tracem un triangle imaginari unint el monestir de Santes Creus, el de Poblet i el de Vallbona de les Monges, trobarem al bell mig la vila de Solivella. Aquesta ubicació no és casual segons les contalles populars, que asseguren que totes les dones nascudes en aquest poble tenien poders de bruixa i que justament des d'allí s'originaven les tempestes i calamarsades més ferotges que assolaven el Camp de Tarragona. Molts creuen que els monjos van edificar els monestirs de forma estratègica per crear una barrera espiritual capaç de contenir i disminuir el gran poder d'aquestes fetilleres que dominaven la meteorologia.
Dins d'aquest poble carregat d'energia màgica, s'alçava l'imponent castell de Solivella, l'escenari principal on es desenvolupa la fosca història de la Maranyota. Els rebesavis de la contrada explicaven que, quan eren petits i s'apropaven a jugar a les ruïnes de la fortalesa, sovint veien a través d'una finestra del pati d'armes la silueta aterridora d'una senyora que els gelava la sang. Aquesta figura era coneguda com la Maranyota, un ésser fantàstic que amb el pas del temps havia anat adquirint la corporeïtat d'una autèntica harpia, una donota malvada i monstruosa que tenia com a principal afició endur-se les criatures del poble que gosaven desobeir els pares o apropar-se massa als seus
