L'Home del sac és, sense cap mena de dubte, l'espantacriatures més universal, conegut i recurrent de la cultura popular catalana i, per extensió, de gran part de la península Ibèrica i de l'àrea mediterrània. Aquest personatge llegendari ha estat utilitzat durant generacions i generacions per pares, avis i cuidadors com la figura de terror per excel·lència, destinada a imposar disciplina, obediència i a advertir els infants dels perills d'allunyar-se de la protecció de la llar o de parlar amb estranys. La imatge de l'Home del sac està profundament gravada en l'imaginari col·lectiu: se'l descriu invariablement com un home vell, d'aspecte descurat, sinistre i sovint geperut, que camina de manera feixuga pels carrers solitaris, especialment quan comença a fer-se fosc.
Vesteix robes fosques, apedaçades i polsegoses, i porta sempre a l'esquena un gran sac de tela basta, generalment de jute o de canemàs, que és l'element que li dona nom i que constitueix el centre de tot el seu terror. Segons la tradició oral, l'Home del sac vagareja pels pobles i ciutats buscant nens i nenes que es porten malament, que no volen menjar, que no volen anar a dormir a la seva hora o que volten sols pel carrer sense la supervisió d'un adult. Quan troba una d'aquestes criatures desobedients, l'atrapa ràpidament i la fica dins del seu sac fosc, on ja hi té altres nens plorant, i se l'emporta cap a un destí incert i terrible.
A més d'aprofitar-se de la desobediència, s'explica que de vegades utilitza arts més subtils per atreure les seves víctimes. Amb una veu suau, xiuxiueja tonades encisadores que hipnotitzen els més menuts, o bé els crida l'atenció fent pampallugues amb petits miralls de colors llampants. En altres ocasions, munta un improvisat teatret de putxinel·lis, fent ballar els titelles per captivar la innocència dels infants i atreure'ls cap a la seva trampa abans de tancar-los al sac.
Sobre què fa l'Home del sac amb els nens segrestats, les versions de la llegenda varien significativament per adaptar-se al grau de terror que es volia infondre. Algunes històries, més suaus, deien simplement que se'ls enduia molt lluny perquè no tornessin a veure mai més els seus pares, o que els obligava a treballar per a ell en tasques pesades en algun lloc amagat de les muntanyes. Altres
