El Gegant de la Neu, sovint conegut com l'Home de Neu, és una de les figures més entranyables i alhora malenconioses de la mitologia pirinenca catalana. Aquesta llegenda ens transporta als cims més alts i freds de les nostres muntanyes, on la presència humana és escassa i la natura governa amb mà de ferro durant els llargs mesos d'hivern. A diferència d'altres gegants nascuts de la pedra o del bosc, el Gegant de la Neu té un origen fràgil i màgic, estretament lligat als cicles de les estacions i als anhels del cor humà.
La història més popular explica que, fa molts anys, en una masia aïllada a l'alta muntanya, hi vivia un matrimoni de pagesos ja grans. La seva vida era tranquil·la però marcada per una profunda tristesa: no havien pogut tenir fills. Un hivern especialment rigorós, després d'una nevada intensa que va durar set dies i set nits, l'home va haver de pujar a la teulada per treure la neu acumulada i evitar que la casa s'ensorrés.
Amb la gran quantitat de neu que va caure davant la porta, la dona, guiada per la nostàlgia i el desig de maternitat, va decidir modelar un ninot. El primer any va fer una nena de neu, la va vestir amb robes i la va asseure a la vora de la llar de foc. Sorprenentment, la calor del foc no la va fondre, sinó que per art d'encanteri li va donar vida.
La parella va ser immensament feliç, però l'alegria va durar poc: amb l'arribada de la primavera i el desglaç, la nena va desaparèixer. L'any següent, amb la primera nevada forta, els vells van repetir l'acció, aquesta vegada modelant un noi de neu. Novament, la màgia va actuar i el noi va cobrar vida, ajudant-los en les dures tasques de l'hivern i portant llum a la masia.
Donada l'edat del matrimoni, van decidir aquest cop fer un ninot de neu molt més gran, quasi gegantí. Aviat, la casa es va quedar petita per a ell; topava amb el cap al sostre i no trobava cap lloc prou gran per dormir. Frustrat per la seva mida i sentint la crida del fred a mesura que s'acostava el bon temps, el Gegant de la Neu va decidir marxar.
Va enfilar
