El Papu, o també conegut en algunes contrades com el Papus, és indubtablement una de les figures més emblemàtiques, esteses i temudes de tot el panteó d'espantamainades que conformen el ric i divers imaginari popular de la mitologia catalana. A diferència d'altres criatures fantàstiques que tenen un origen geogràfic molt concret o que estan lligades a fenòmens naturals específics, el Papu és una entitat gairebé universal dins de la cultura catalana, una personificació primigènia de la por infantil a allò desconegut, a la foscor i a les ombres que s'amaguen als racons de les cases quan cau la nit. La seva figura no es defineix per uns trets físics fixos o detallats; de fet, la seva principal arma i la font del seu terror rau precisament en la seva indefinició i en la seva capacitat per adoptar la forma de les pors més profundes de cada infant. La vaguetat de la seva descripció permetia que cada nen l'imaginés de la manera més terrorífica possible per a ell, convertint-lo en un monstre fet a mida per a cadascú.
Històricament, el Papu ha estat l'eina pedagògica per excel·lència utilitzada per pares, avis i cuidadors durant generacions per tal d'aconseguir la submissió, l'obediència i el bon comportament de la canalla. L'amenaça constant de 'que ve el Papu' ressonava a les llars catalanes sempre que un nen es negava a menjar, es resistia a anar a dormir a la seva hora, o feia alguna entremaliadura que calia corregir immediatament. Aquesta presència constant en l'educació tradicional el converteix en un element fonamental per entendre com les societats passades gestionaven l'autoritat i els límits socials dins de l'àmbit domèstic. Tot i la seva manca de forma definida, la imaginació popular l'ha anat dotant al llarg dels segles d'alguns atributs vagament humanoides, sovint descrit com una ombra fosca i allargada, un ésser sense rostre cobert amb una capa vella o uns parracs foscos que l'ajuden a camuflar-se en la negror de la nit.
Alguns relats orals suggereixen que té uns ulls brillants i penetrants que observen des de la foscor de l'armari o des de sota el llit, esperant el moment oportú per actuar. La seva naturalesa és sigil·losa; no fa soroll en caminar, sinó que es desplaça com una boira espessa que s'escola per les escletxes de les portes i les finestres
