El Carmançó és una de les figures més singulars, misterioses i arrelades de la rica mitologia de les comarques pirinenques i, molt especialment, de l'Alt Empordà. Aquest ésser fantàstic és descrit per la tradició oral com un geni o esperit de la natura que habita en els prats d'alta muntanya, allà on la presència humana és escassa i on les forces naturals es manifesten amb tota la seva cruesa i esplendor. Físicament, el Carmençó presenta un aspecte veritablement feréstec i inquietant que reflecteix la duresa del seu entorn: és descrit com una criatura completament negra, fosca com el sutge més espès, i cobert de cap a peus per una llana abundant, embullada i aspra, que li proporciona un abric natural contra les baixes temperatures i les inclemències del temps alpí.
La seva existència està íntimament lligada a la vida pastoral i als cicles de la transhumància. Durant els llargs i rigorosos mesos d'hivern, quan la neu cobreix les pastures i els pastors es veuen obligats a baixar els seus ramats cap a les terres baixes i més càlides de la plana, les cabanes de pedra i els refugis d'alta muntanya queden buits i abandonats a mercè dels elements. És precisament en aquest moment de solitud i fred extrem quan el Carmençó entra en acció. Lluny de ser una criatura destructiva, aquest geni llanut s'instal·la a l'interior d'aquestes cabanes deshabitades per fer-les servir de refugi. Però la seva presència allà no és merament passiva o aprofitada; la llegenda assegura que el Carmençó actua com un guardià invisible d'aquestes fràgils construccions. Gràcies a la seva força sobrenatural o a la seva màgia ancestral, evita que el pes de les grans nevades, la força de les ventades huracanades o el deteriorament propi del pas del temps acabin esfondrant els sostres o enderrocant les parets de pedra seca. Així, de manera paradoxal, aquest ésser fosc i temible es converteix en un protector indispensable del patrimoni i del mitjà de vida dels pastors.
No obstant això, malgrat aquest paper de custodi de les cabanes, el Carmençó és una figura profundament temuda i respectada pels vells pastors empordanesos. La saviesa popular adverteix que la seva naturalesa és esquiva i que pertany a un món que no ha de barrejar-se amb el dels humans. Segons la creença més estesa, creuar-se amb el
