El Capgròs, també conegut com a nan en algunes contrades, és una de les figures més entranyables, dinàmiques i estimades de la imatgeria festiva i la cultura popular de Catalunya. A diferència dels majestuosos gegants, que imposen respecte per la seva alçada i els seus moviments pausats i solemnes, els capgrossos destaquen per la seva agilitat, la seva proximitat al públic i, sobretot, per les seves proporcions exagerades i còmiques. Un capgròs està format per un cap de cartró pedra o fibra de vidre, desmesuradament gran en relació amb el cos del portador, que s'encaixa sobre les espatlles de la persona que el fa ballar.
Aquesta morfologia peculiar els atorga un aspecte caricaturesc i grotesc que provoca la rialla i la fascinació, especialment entre els més petits. L'origen dels capgrossos a Catalunya es remunta a l'edat mitjana, sovint vinculats a les processons del Corpus Christi, on inicialment tenien una funció alliçonadora o representaven vicis i pecats que contrastaven amb la virtut dels sants i la divinitat de l'Eucaristia. Amb el pas dels segles, però, la seva funció es va anar secularitzant i es van convertir en elements indispensables de les festes majors, les cercaviles i les celebracions populars.
En la mitologia festiva, els capgrossos solen representar arquetips de la societat local o figures històriques i llegendàries, sovint des d'una perspectiva satírica o humorística. Podem trobar capgrossos que encarnen oficis tradicionals (el pagès, el pescador, el sabater), personatges pintorescs de la vila, autoritats caricaturitzades o fins i tot figures d'altres cultures i ètnies, reflectint la visió del món de la societat que els va crear. El paper dels capgrossos en la festa és fonamentalment interactiu i transgressor.
Mentre els gegants ballen en el centre de la plaça, els capgrossos es dediquen a obrir pas, a empaitar la canalla, a fer bromes als espectadors i a crear un ambient d'alegria i caos controlat. El seu ball és ràpid, saltironejant i sovint improvisat, seguint el ritme viu de les gralles i els tabals. Aquesta llibertat de moviments permet als portadors, que miren a través de la boca o el coll de la figura, interactuar directament amb el públic, donant la mà, fent reverències exagerades o fingint petites persecucions que acaben en
