El Butoni és una de les figures més emblemàtiques, esteses i terrorífiques de la mitologia catalana i valenciana, pertanyent a la rica i variada categoria dels espantacriatures. Aquests monstres, dimonis menors o esperits malignes tenien una funció social i educativa molt específica en les societats tradicionals: eren invocats pels adults per infondre por als infants i aconseguir així que obeïssin, mengessin, anessin a dormir a l'hora o no s'allunyessin de casa. El Butoni (també conegut amb variants dialectals com Botoni, Bataroni, Butatoni o Batoni, depenent de la comarca, des de l'Horta de València fins a la Terra Alta) és l'arquetip perfecte del monstre de la foscor, aquell que s'amaga en els racons ombrívols de la llar i que ataca quan els nens es queden sols o es porten malament.
La representació física del Butoni és difusa, canviant i deliberadament grotesca, dissenyada per alimentar els pitjors malsons de la infància. Se'l descriu habitualment com un personatge extremadament lleig, d'estatura imponent i aspecte demoníac. En algunes versions, se li atribueixen dues cares, la qual cosa li permet vigilar en totes direccions i fa impossible amagar-se d'ell. Les seves mans i els seus peus no tenen dits humans, sinó que acaben en urpes esmolades i corbades, ideals per atrapar els nens desobedients. Un dels detalls més esgarrifosos i característics de la seva fisonomia és la presència d'una banya al mig del front que s'il·lumina en la foscor de la nit, actuant com un far sinistre que anuncia la seva arribada imminent. A més, se li atribueix una capacitat gairebé màgica per infiltrar-se a les cases: es deia que no necessitava que li obrissin la porta, ja que podia escabullir-se pèrfidament per les esquerdes de les parets, pel badall de les finestres o, molt especialment, pel forat del pany.
Etimològicament, els estudiosos suggereixen que el nom "Butoni" prové de la unió de l'arrel "bu" (una onomatopeia associada a l'ensurt i a figures com el papu o el coco) i el nom propi "Toni", una construcció popular que familiaritza el monstre per fer-lo més present en la vida quotidiana. Aquesta figura comparteix similituds onomàstiques i formals amb altres éssers de la Mediterrània, com els "mamutones" de la tradició sarda, la qual cosa indica unes arrels culturals i
