El Bufarut és una de les personificacions mítiques més curioses, dinàmiques i imprevisibles de la mitologia catalana, estretament vinculada a la meteorologia i, més concretament, a la força indomable del vent. La seva presència es fa notar especialment en aquelles comarques on els vents són freqüents i sovint intensos, com ara els Pirineus, l'altiplà del Lluçanès o les terres de la Conca de Barberà. A diferència d'altres divinitats atmosfèriques clàssiques, que solen ser majestuoses i distants, el Bufarut és un esperit proper, gairebé domèstic, que interactua directament amb la vida quotidiana dels humans, els animals i el paisatge. La seva figura neix de la necessitat humana d'explicar, donar forma i, d'alguna manera, humanitzar un element tan invisible, capritxós i sovint molest com és l'aire en moviment.
La representació física del Bufarut és ambigua, ja que la seva naturalesa és essencialment invisible. No obstant això, en l'imaginari popular, quan se li vol donar un rostre, se'l sol descriure com un homenet vell, de constitució lleugera però nerviosa, amb els cabells blancs sempre esbullats i la cara envermellida per l'esforç constant. El seu tret més característic són unes galtes immenses, rodones i elàstiques, que infla desmesuradament abans de bufar amb tota la seva força des dels cims de les muntanyes, des de l'interior dels boscos o des de les cruïlles dels camins. Segons la tradició, el Bufarut no està mai quiet; és un viatger incansable que es desplaça a la velocitat de les ràfegues que ell mateix crea, recorrent valls i planes sense aturar-se a descansar.
El caràcter del Bufarut és profundament dual i reflecteix les dues cares del vent. D'una banda, és conegut com un ésser extremadament juganer, bromista i entremaliat. Aquesta és la seva faceta més inofensiva i quotidiana. Quan el Bufarut està de bon humor, es diverteix fent de les seves: bufa de sobte per fer volar els barrets i les gorres dels pagesos que treballen al camp, aixeca remolins de pols als camins secs just quan passa algú, fa voleiar la roba estesa provocant ensurts a les mestresses de casa, o s'escola per les escletxes de les portes i finestres mal tancades fent-les petar sorollosament o creant xiulets inquietants en plena nit. Aquestes petites malifetes eren tolerades amb certa
