El Bocarrot és una de les figures més singulars, fascinants i antigues de la mitologia catalana, un ésser estretament vinculat a la terra, als cicles agraris i, molt especialment, als camps de blat. És considerat un descendent directe de les antigues divinitats protectores de l'edat de pedra. En l'imaginari col·lectiu, el Bocarrot està íntimament emparentat amb els sàtirs de la mitologia grega i els faunes de la tradició romana, compartint amb ells una fisonomia meitat humana i meitat animal, sovint representat com un petit boc humanitzat amb banyes i potes de cabra. No obstant això, la seva veritable forma és un misteri, ja que posseeix la capacitat màgica de fer-se invisible i d'alterar la seva mida a voluntat, des de fer-se tan diminut com un gra de blat fins a assolir dimensions formidables.
Històricament, el Bocarrot era venerat com un esperit benefactor i protector de les collites. Les antigues comunitats camperoles de Catalunya, profundament connectades amb els ritmes de la natura, sabien que la fertilitat de la terra no era un fet garantit, sinó un do que calia propiciar i agrair. Es creia fermament que a cada camp de blat hi habitava un Bocarrot, la presència del qual era indispensable per estimular el creixement vigorós de les plantes, assegurant que les espigues donessin un gra gros, sa i abundant. En regions com el Berguedà, concretament a la població de Gósol, els antics segadors anomenaven aquest geni simplement "el boc", considerant-lo l'esperit vital del darrer blat. La tradició dictava que aquell qui aconseguia atrapar el Bocarrot durant la sega s'assegurava un rendiment excepcional del camp, així com riquesa i prosperitat per a tota la família durant l'any vinent.
Aquest vincle entre el geni i la collita donava lloc a rituals i costums molt arrelats. A Samalús, al Vallès Oriental, la darrera mota de blat que quedava per segar rebia el nom de "boc" o "cabra", i es creia que l'esperit s'hi havia refugiat fugint de les falçs. Entre les colles de segadors, existia la tradició de riure's de l'últim company que acabava la feina, cridant-li burlescament «T'has quedat boc!» i imitant el bel d'una cabra («Be! Be!»). Aquesta pràctica, aparentment lúdica, amagava un profund respecte per la força de la natura i la necessitat d'apaivagar l'esperit del
