El Barbut és una figura mítica profundament lligada als cicles de la natura i, molt especialment, als rigors de l'hivern en la tradició catalana. La seva representació està íntimament connectada amb la coneguda "Setmana dels Sants Barbuts", que se celebra a mitjans de gener i que, segons la saviesa popular i la meteorologia tradicional, correspon als dies més freds i glaçats de tot l'any. En l'imaginari mitològic, el Barbut transcendeix la figura dels sants cristians (com Sant Antoni Abat, Sant Maure o Sant Pau Ermità) per convertir-se en l'antropomorfització de l'hivern mateix, un gegant o esperit ancestral de les neus i el fred.
Aquest personatge és imaginat com un home ancià, de presència imponent i severa, caracteritzat per una llarguíssima i espessa barba blanca com la neu. Es diu que quan el Barbut sacseja la seva barba, s'aixequen les rufagades de vent glaçat, les tempestes de neu i les gelades que cobreixen els camps i les muntanyes. La seva arribada marca el moment en què la natura sembla aturar-se, adormida sota el mantell fred que ell estén sobre la terra.
Tot i que pot ser vist com una figura hostil a causa de les dures condicions que porta amb ell, el Barbut és també respectat com una força necessària dins del cicle vital. El seu fred intens és vist com un element purificador que mata les plagues, prepara la terra per a les futures collites i obliga els homes a recollir-se al voltant del foc de la llar, fomentant la vida comunitària i la
