L'Ànima de Cantiret és una de les figures més peculiars i entranyables dins del ric i variat catàleg d'espantamainades de la mitologia i l'imaginari popular català. A diferència d'altres monstres més terrorífics, grans i amenaçadors com el Papu, el Banyeta o el Marraco, l'Ànima de Cantiret es caracteritza per la seva naturalesa esquiva, juganera i, fins a cert punt, gairebé còmica, tot i que el seu propòsit principal era infondre respecte i temor als nens més entremaliats o desobedients. La seva presència en la tradició oral ens parla d'una època on l'educació i el control del comportament infantil es basaven sovint en la creació de personatges fantàstics que vigilaven des de les ombres.
Segons la dita popular que ha arribat fins als nostres dies, l'Ànima de Cantiret salta i balla per la paret. Aquesta descripció tan visual ens dibuixa una entitat lleugera, inquieta i ràpida, com una ombra fugisser que es desplaça àgilment pels murs de les cases antigues, especialment quan la llum de les espelmes o del foc a terra projectava formes estranyes i canviants. El seu nom, Cantiret, fa referència a un càntir petit, la qual cosa podria suggerir que aquesta ànima o esperit té una mida reduïda, amagant-se fàcilment en els racons més foscos, rere els mobles vells o, fins i tot, dins dels estris de cuina quan ningú no mira.
La funció principal d'aquest espantamainades era la de mantenir els infants a ratlla, especialment durant les hores de la nit, quan havien d'anar a dormir, o en aquells moments en què es comportaven de manera inapropiada. Els pares i els avis utilitzaven la figura de l'Ànima de Cantiret com a amenaça persuasiva, advertint la canalla que, si no feien bondat, si no s'acabaven el sopar o si no es ficaven al llit d'hora, aquest esperit saltarí vindria a visitar-los. La idea d'una ànima que balla per les parets de l'habitació, just fora de l'abast de la vista, era suficient per fer volar la imaginació dels més petits i aconseguir que obeïssin les normes de la casa per por a
